TORRETES, CASTELLS I MINES A MARTORELL 2014



Torretes, Castells i Mines a Martorell 2014
Satèl·lit    Topogràfic    Diapositives

Distància recorreguda: 16,22 quilòmetres.
Desnivell acumulat pujant: 640 metres, baixant: 640 metres.
Altitud mínima: 50 metres, màxima: 373 metres.
Temps total: 5 hores i 44 minuts.

Ens trobem davant l'estació de Martorell Vila-Castellbisbal de la línia Llobregat-Anoia dels FGC. L'estació es troba a la riba esquerra del Llobregat, encara en terme municipal de Castellbisbal, i davant mateix del Pont del Diable. Iniciem la caminada anant en direcció a aquest pont, creuant per sota l'autopista, per arribar al peu de l' arc romà del pont.

EL PONT DEL DIABLE

El Pont del Diable vist des del cantó nordTot i que és el principal símbol de Martorell, només la meitat oest pertany al municipi, l'altra meitat és dins el terme de Castellbisbal. És un pont d'origen romà que formava part de la Via Augusta que anava de Roma a Cadis. Va ser edificat durant l'imperi d'August, sobre l'any 10 a.C., i va ser l'únic pont de la vall baixa del Llobregat fins al segle XIV.El Pont del Diable des de l'arc de triomf romà Està situat, sobre el riu Llobregat, en l’estratègica cruïlla que es forma entre la vall del Llobregat i la depressió prelitoral. Les bases del pont i l'arc de triomf constitueixen la part més important que es conserva de l'època romana, la resta és una reconstrucció, després de la guerra civil de 1936-39, del pont gòtic construït entre 1283 i 1295. L'arc de triomf, situat a l'entrada esquerra del Llobregat, és l'estructura d'època romana més important que es conserva del pont. Semblant al de Berà, però molt més senzill, disposa d'una pilastra d'ordre corinti a cada costat que sosté l'entaulament. Es creu que tenia una funció honorífica i de límit territorial.

Sortida del sol des del Pont del DiableEl Llobregat i Montserrat, a primeres hores del matí, des del centre del Pont del Diable

Creuem el riu pel Pont del Diable, tot gaudint de la sortida del sol. Vers el nord-oest, la silueta de Montserrat destaca sobre l'horitzó. A la muntanya l'única llum que es distingeix és la del monestir.

Vista de l'arc central que corona el Pont del DiablePlaca de marbre, a l'entrada de ponent del Pont del Diable, amb les principals dades de la seva construcció

Una vegada travessat el pont entrem a la Vila, ho fem per l'antic nucli de població del municipi de Martorell. A l'extrem del pont, a la nostra dreta hi ha les restes de la capella de Sant Bartomeu i a l'esquerra els jardins i la Font de l'Eudó.

LES RESTES DE LA CAPELLA DE SANT BARTOMEU

Les restes de la capella de Sant BartmeuDocumentada el 1208, la capella podria ser més antiga si es té en compte que el culte a Sant Bartomeu va ser introduït a Catalunya cap el segle X. Al segle XVI la capella es trobava en molt mal estat. Al segle XIX, durant la Guerra del Francès, s'utilitzava com a graner, uns anys més tard es va obrir novament al culte. El 1835, va ser profanada, incendiada i destruïda. La capella no es va tornar a reedificar, i el 1856 el bisbat va cedir els terrenys a l’ajuntament de Martorell, que hi va construir el 1870 un escorxador. Enderrocat l'any 1990, les excavacions que s'hi van portar a terme van descobrir que la capella tenia una planta rectangular, amb dos contraforts per banda i l'entrada frontal, amb un portal que comunicava amb uns adossats al costat nord. Al seu interior es conserva un paviment que combina les lloses regulars de gres roig amb cairons. Al seu voltant s'hi han trobat restes de construccions adossades i una necròpolis, amb enterraments d’època medieval i posteriors.

Seguint de front pel Passeig del Quarter entrem a la Vila, el barri antic de Martorell. Creuem la Plaça de la Creu i seguim pel carrer Nou o de Pere Puig. De seguida descobrim a mà dreta la capella de Sant Joan.

HOSPITAL I CAPELLA DE SANT JOAN

Detall de la façana principal de la capella de Sant Joan decorada modernament amb esgrafiats de l'artista local Jaume Amat. Podem observar la fornícula amb la imatge de Sant Joan Baptista, i una rosassa amb una flor de sis pètalsEs tracta de l'antiga capella del Hospital de Martorell, molt reformada al llarg dels segles. Formava part de l'antic hospital de malalts pobres de Martorell, fundat per Guilleuma de Castellví el 1205. La capella de l’hospital és l'únic testimoni que en resta d'aquella construcció. Documentada des del 1216, és d'estil tardo-romànic, excepte la part delDetall de la fornícula amb la imatge de Sant Joan Baptista a la façana de la capella de Sant Joan de Martorell vestíbul, que és gòtica. Consta d'una sola nau de planta rectangular, sense absis diferenciat, coberta amb volta de canó apuntada i reforçada per dos arcs torals. El portal d'entrada, amb llinda i emmarcat amb grossos carreus, data del segle XVIII. Al seu damunt hi ha una fornícula amb la imatge de Sant Joan Baptista, i una rosassa pseudogòtica amb una flor de sis pètals, tots dos de la fi del segle XIX. Modernament ha estat decorada amb esgrafiats de l'artista local Jaume Amat.

ELS ESGRAFIATS

Precisament un dels elements més característics de Martorell són les façanes decorades amb dibuixos que segueixen la tècnica de l'esgrafiat. Aquest tipus de decoració s'efectua mitjançant dues capes d'arrebossat de diferent color. A través d'una plantilla puntejada s'aplica el dibuix escollit, el qual es raspa per deixar veure la capa inferior. La majoria dels esgrafiats de Martorell són localitzats a la Vila, i el més antic que esFaçana amb esgrafiats al carrer Nou de Martorell conserva és del 1821, és l'únic que té el color blanc sobre fons gris. Lamentablement, varen desaparèixer altres esgrafiats del segle XVIII. L'any 1937, l'artista Ferran Serra va fer diversos esgrafiats de la Casa de la Vila, entre d'altres. Els fons són majoritàriament ocres i vermells. Els motius dels dibuixos són en general al·lusius a la professió del propietari de la casa o, més recentment, a les seves afeccions. És habitual posar l'any de construcció de l'edifici o les inicials del propietari al capdamunt de la façana. La seva escola ha estat continuada per l'artista Jaume Amat i Bargués, que en els darrers anys ha anat omplint els carrers de Martorell de figures humanes, animals, flors, gerros, medallons, fruites, sanefes, escuts, eines, etc, ja que aquest tipus de decoració ha pres una forta embranzida tant pel que fa a les restauracions com a les noves construccions. Durant el nostre pas pel centre de Martorell, n'anirem descobrint uns quants. Després de travessar la plaça de les Germanes Maestre, seguim pel carrer d'Anselm Clavé on destaca la Casa Gausa.

LA CASA GAUSA

Detall del primer pis de la façana de la Casa Gausa on s'aprecien les dues finestres coronells tripartides gòtiquesAquesta és la casa més antiga que es conserva a Martorell. Va ser edificada entre els segles XIV i XV, i tot i que ha sofert posteriors modificacions, encara mostra diversos elements característics del gòtic. La casa original constava de planta baixa i un únic pis, malauradament es troba molt transformada i actualment dividida en dos casals. L’antiga façana gòtica és del segle XIV i està feta amb pedra escairada. En la casa de la dreta, la més ben conservada, hi podem veure encara una finestra coronellaLa façana més ben conservada de la Casa Gausa tripartida gòtica, amb dues columnes amb el seus capitells rematats per àbacs. Conserva també el voladís de la teulada i fins fa poc, als anys setanta del segle passat, un portal adovellat, l'aspecte dels quals s'ha vist modificat en ser eixamplat modernament per tal de guardar-hi vehicles. La casa de l’esquerra està molt més desfigurada. En primer lloc, s’hi ha aixecat un segon pis, destruint la teulada antiga. A més, el tros de façana afegit no està fet amb pedra com el de la façana original. En segon lloc, a la finestra gòtica que, encara que tapiada, és perfectament visible li falta una columna a causa d’una finestra que s’hi va obrir posteriorment; mentre que el portal de la planta baixa és molt més modern. A continuació podem veure el dibuix que va fer a la ploma, l'any 1985, en Jaume Amat i que hem tret del calendari de l'any 1986 editat pel Grup d'Estudis Martorellencs.

Dibuix a la ploma de la Casa Gausa de Jaume Amat (1985), extret del calendari de 1986 editat pel Grup d'Estudis Martorellencs
Jaume Amat i Bargués (Martorell, 1924-2003) va destacar com a pintor, escultor, dibuixant i esgrafiador. Es va formar, en aquesta darrera tècnica, amb Ferran Serra, mantenint la tradició de l'esgrafiat a Martorell i decorant un gran nombre de façanes. Durant molts anys es va dedicar a l'ensenyament del dibuix i la pintura, alhora que divulgava la història de Martorell, amb els seus dibuixos i explicacions. Va realitzar nombrosos dibuixos reconstruint possibles aspectes de diversos indrets de Martorell en èpoques passades. Per a més informació podeu accedir a la pàgina web del Centre d'Estudis Martorellencs.

Prosseguim el nostre camí fins arribar a la Plaça de les Hores. Aquí hi trobem la Torre de les Hores, campanar construït sobre una torre de les antigues muralles. En aquesta plaça, cada cap d’any s’hi agrupa un grapat de martorellencs a menjar el raïm i beure la primera copa de cava de l'any nou. Tot seguit arribem a la Plaça de la Vila on s'hi localitzen una gran quantitat d'esgrafiats.

L'ANTIGA FARMÀCIA BUJONS

Façana de l'antiga Farmàcia Bujons esgrafiada per Ferran Serra el 1954, amb dibuixos referents a la farmàcia i una cinta amb la data 1842Situada a la Plaça de la Vila, la Farmàcia Bujons era propietat del farmacèutic Josep Anton Bujons. Es va inaugurar l’any 1842 i es va mantenir fins l’any 1957. La façana, esgrafiada per Ferran Serra el 1954, té dibuixos al·lusius a aquesta professió i una cinta amb la data de restauració, l'any1842. En un dels esgrafiats veiem la serp entortolligada a una copa, motiu al·legoric d'aquesta professió.

L'AJUNTAMENT DE MARTORELL

Façana de l'Ajuntament de Martorell decorada amb esgrafiats de Ferran Serra al·legòrics a la deessa de l'abundància i als rius Anoia i LlobregatA la Plaça de la Vila o Plaça Major també hi trobem la Casa de la Vila, un edifici del segle XVI, de planta baixa i dos pisos, que conserva, a la part baixa, el portal adovellat i una finestra amb llinda i brancals de pedra. L'edifici, i sobretot la façana, es va restaurar l'any 1937 afegint-s'hi, als pisos superiors, els esgrafiats fets per Ferran Serra. Aquests representen la figura de la deessa romana de la collita, "Pomona", amb el corn de l’abundància i, a sota, una nimfa símbol de l'Anoia i un faune simbolitzant el Llobregat. Al·legoria als rius Llobregat i Anoia, donant-se la ma i formant el Pont del Diable. Enmig hi ha l'escut de Martorell sostingut per dos àngels, procedent de l'antiga església enderrocada el 1936. A la part superior dels balcons del segon pis, apareixen una mà i un martell; mentre que al dessota d'ells hi veiem la muntanya de Montserrat i el Pont del Diable. Com a curiositat podem veure, al balcó corregut del primer pis, el drac que va servir d'inspiració per la construcció del primer drac de la Colla de Diables de Martorell.

Continuem pel carrer de Francesc Santacana on descobrim els esgrafiats de la Casa Llopart.

LA CASA LLOPART

La Casa Llopart amb la façana decorada amb esgrafiats de Jaume Serra i amb dues finestres interessants: una gòtica i l'altre renaixentistaDetall d'un dels esgrafiats de la Casa Llopart en que es fa referència a la sega

Es tracta d'un casal que conserva uns interessants finestrals, un de gòtic i l'altre renaixentista. Durant el segle XVIII va ser propietat de Marià Llopart, coronel dels exèrcits reials i cavaller de Santiago. Posteriorment seria la casa de Vicenç Ros i Batllevell. El 1940 va ser decorada amb esgrafiats per Ferran Serra. Són de temàtica pagesa en els que apareixen escenes de sega o de pica-moles.

Més endavant arribem a la Plaça de l'Església. A part del temple també hi podem observar més esgrafiats. Concretament els de la façana compartida per la parròquia i els locals de l’Agrupació Escolta Joan XXIII.

L'ESGLÉSIA DE SANTA MARIA

La Plaça de l'Església de Martorell amb el temple de Santa Maria en primer terme, i a mà esquerra els locals parroquials amb esgrafiats de Ferran SerraLa nova església parroquial de Santa Maria es va construir entre el 1941 i el 1944, sobre les restes de l'antiga església gòtic-renaixentista destruïda el 1936, que era d'origen romànic. Consta de tres naus, la central més elevada, i diverses capelles laterals amb vitralls policromats que il·luminen l'interior. L'any 1992, data en què se celebrava el quatre-cents aniversari de la consagració de l'església destruïda el 1936, es va reconstruir el campanar i el 1993 es va restaurar l'antiga portalada renaixentista.

Seguim endavant fins arribar a la plaça del Portal d'Anoia, on girem a l'esquerra per avançar, en una continua pujada, pel carrer del Mercadal i després pel carrer de la Muntanya. En travessar el carrer de VistalegreDetall de la façana d'una casa del carrer de Vistalegre amb esgrafiats de temàtica floral i un rellotge de sol ens trobem davant un altre exemple d'esgrafiat. Es tracta d'una casa situada al peu de la Serra de Les Torretes, en que la façana ha estat decorada amb esgrafiats de temàtica floral. Destaca el dibuix del rellotge de sol fet per Jaume Amat el 1982. Es tracta d'un rellotge de sol del tipus vertical de matí, circular i emmarcat dins un rectangle molt decorat. Disposa de línies horàries amb xifres aràbigues que van de 8 a 3 i punts sota les hores. La seva orientació és sud-est, amb el gnòmon polar i un sol al mateix pol. Porta esgrafiada la llegenda: "El temps es or i somriure un tresor".

Tot seguit passem per sota l'autopista i seguim la pista de terra que continua pujant en direcció sud-est cap a la Serra de Les Torretes. Ens endinsem a la zona muntanyosa de Martorell que es concentra al sud del municipi on la Serra de Les Torretes fa de límit del terme municipal. Tota aquesta zona, antigament estava ocupada per vinyes i avui per boscos de matolls i pi. Després d'una ziga-zaga ens aturem davant uns forats amb volta de canó feta de maons, al marge dret de la pista.

MINA D'AIGUA

Mina d'aigua amb volta de canó feta de maó al marge de la pista a la Serra de Les TorretesDetall de la cavitat de la mina d'aigua

Aquests forats, excavats als gresos vermells, corresponen a antigues mines d'aigua. Són un dels nombrosos testimonis del temps en què es conreaven les vinyes. Ens diuen que en hi ha moltes per les muntanyes de Martorell i que algunes d'elles es poden recórrer uns quants metres pels seu interior, aquesta en concret no ho permet perquè resta força ensorrada. Aquestes mines es troben en el punt de contacte entre les pissarres paleozoiques i els conglomerats del triàsic, com els que podem veure a l'altra banda del torrent formant curioses formes, modelades per l'erosió del vent, de color vermell viu. Aquestes mines aprofiten el fet que l'aigua de pluja circula lliurement a través dels conglomerats perquè són molt porosos, en canvi quan l'aigua arriba a les pissarres, que són molt més impermeables, queda aturada en part i té tendència a sortir per fonts naturals o per mines artificials.

Continuem endavant i al cap de poc deixem la pista, que continua remuntant pel marge esquerra del Torrent de Rosanes. Aleshores agafem un camí més planer que surt a mà esquerra. Passem per sota de l'emblemàtica Roca Dreta, un monòlit de conglomerat vermell que ha caigut del cingle superior. Creuem el Torrent de Rosanes i anem revoltant la Serra de Les Torretes. Mentre anem guanyant alçada suaument, des del camí gaudim de bones vistes cap al nord.

Panoràmica de Montserrat des del camí de la Serra de Les TorretesPanoràmica de les Serres del Cul de la Portadora i el Tossal Rodó amb el Port del Comte al seu darrere, des del camí de la Serra de Les TorretesPanoràmica de Sant Llorenç del Munt des del camí de la Serra de Les TorretesDestaca al nord-oest la muntanya de Montserrat per sobre la població d'Esparreguera. Al nord veiem les petites serres del Tossal Rodó, del Cul de la Portadora i del Turó de la Socarrada, sobre Olesa de Montserrat. Al fons de tot sobresurt, nevat, el Port del Comte. Cap al nord-est i en línia recte amb la població d'Ullastrell, omple l'horitzó la Serralada de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Més a prop i sota els nostres peus, s'estén la població de Martorell. El teleobjectiu de la càmera, ens permet acostar-nos a un altre element arquitectònic de la població: l'antic Convent dels Caputxins.

L'ANTIC CONVENT DELS CAPUTXINS

L'antic Convent dels Caputxins des del camí de la Serra de Les TorretesConstruït entre 1687 i 1700, als peus de la Serra de Les Torretes i damunt d'una roca de grans dimensions, l'antic convent dels caputxins és un dels pocs exemples d'arquitectura caputxina que resten a Catalunya. L'edifici tenia una aparença de masia catalana, que encara conserva, i era molt auster. Va ser ocupat pels monjos fins al 1835 passant per diversos estadis, primer va ser hospital, després escola-convent de les monges Mercedàries, caserna durant la darrera guerra carlista i posteriorment escola nacional. L'ampliació d'aquesta el 1935 va malmetre el refectori i el claustre, mantenint-se l'església. Aquesta consta d'una única nau i cinc capelles laterals. Actualment, bona part de l'antic convent està ocupat per l'escola pública, mentre que l'església és, des del 1945, la seu del Museu Municipal Vicenç Ros.

Continuem avançant cap a llevant fins a trobar una torre elèctrica. Tot seguit el camí canvia de direcció i marxa vers el sud. Això permet guanyar visibilitat cap a l'est i el sud.

El Pont del Diable vist des de la Serra de Les TorretesAproximació fotogràfica a la Torre Fossada de Castellbisbal del Turó del TelègrafPanoràmica de la Serra de Collserola amb el Tibidabo i la Torre de Collserola de Norman Foster, des de la Serra de Les TorretesMirant en direcció al Llobregat, veiem l'antic Pont del Diable enmig d'un immens nus d'autopistes i carreteres més modernes. Per sobre d'ell, cap a llevant i en el Turó del Telègraf, podem veure allunyada la primera torre del dia: la Torre Fossada. Si ens girem vers el sud veurem les siluetes del Tibidabo i de la Torre de Collserola en el contrallum de les primeres hores del matí. De mica en mica anem enfilant-nos.Bassa artificial a la Serra de Les Torretes Al cap de poc arribem a una bifurcació i prenem el camí de la dreta que continua vers ponent seguint el llom de la carena. Molt aviat, també a la dreta del camí, trobem una petita bassa artificial, que s’alimenta de les aigües que baixen pel voral de la pista. Anem decantant-nos vers el nord. Arribem a una bifurcació i seguim recte cap al nord fins a una propera torre. Precisament la Serra de Les Torretes rep aquest nom de l'existència de dues antigues torres: la Torre Griminella i la Torreta del Clos.

LA TORRE GRIMINELLA

Les parets sud i oest de la Torre GriminellaInterior de la Torre Griminella

Situada a la Serra de les Torretes formava part del conjunt de fortaleses que defensaven la línia del Llobregat. La Torre Griminella, anomenada també Torre Petita, correspon a una construcció molt probablement d'origen romà, la funció principal de la qual era el control del Congost i del pas de la Via Augusta pel Pont del Diable. La torre és molt senzilla, té planta quadrada i està feta amb la tècnica dita "opus quadratum". Està força malmesa i sense sostre, encara que conserva parcialment les quatre parets. Des d'aquest punt elevat tenim unes magnífiques vistes de Martorell i de l'important nus de comunicacions que l'envolta. Després de fotografiar-la retornem a la darrera bifurcació per continuar pel camí de ponent en lleugera baixada.

Vista dels gresos vermellosos de la zona de la Torreta del Clos a la Serra de Les TorretesLes curioses formes modelades pel vent a la zona de la Torreta del Clos

Davant nostre, cap a ponent, veiem la zona de la Torreta del Clos on els gresos vermells presenten curioses formes. Des d'aquí podem adonar-nos de la intricada orografia de la Serra de Les Torretes, sense grans alçades però amb nombrosos torrents, barrancs, carenes i turons. Majoritàriament compren la cara nord de la Serra de l'Ataix fent d'enllaç amb l'espai protegit de les Muntanyes de l'Ordal. La seva orientació cap al nord ha facilitat que es conservi una gran extensió de bosc sense incendis. Al final d'aquest camí arribem a la Torreta del Clos.

LA TORRE DEL CLOS

Vista de les parets nord-est i nord-oest de la Torre del Clos, amb espitlleres i una finestraEls murs del sud-est i del sud-oest de la Torre del Clos

Igual que la torre Griminella la Torre del Clos, anomenada també Torre Gran, Torre dels Frares o Torre Badals, és d'origen romà i completava el camp de visió de l'anterior. Igual que l'anterior és una torre molt senzilla, de planta quadrada, de formes massisses i està feta amb la tècnica de l'"opus quadratum". Està força malmesa i tampoc té sostre, però conserva les quatre parets amb un bon nombre d’espitlleres. En termes constructius és idèntica a la Torre Griminella, per tant es pot considerar que van ser construïdes al mateix moment. A la banda nord es troba l'estreta porta d'entrada i al seu costat hi ha una petita garita per defensar-la.

La paret nord-oest de la Torre del Clos, amb la porta d'entrada i la garita per defensar-laInterior de la Torre del Clos on podem apreciar els forats per a les bigues i les espitlleres

En tot el perímetre de la torre s'obren dues fileres d'espitlleres. Al seu interior es poden veure els forats en els murs, on encaixaven les bigues que aguantaven els pisos. La part superior dels murs és tot llis excepte en els angles on apareixen uns merlets esglaonats. A diferència de l'altra torre, aquesta va ser reedificada el 1874, durant la Tercera Guerra Carlina.

Vista des de l'interior d'un grup d'espitlleres de la Torre del ClosDetall d'una espitllera

D'aquesta època són els murs amb finestra, bona part de les espitlleres i també la garita que controla la porta d’entrada. Les dues torres, la Torreta del Clos i la Torreta Griminella, són les que han donat nom a la Serra de Les Torretes. Des d'aquí, igual que hem vist des de la Torre Griminella, es pot gaudir d'unes esplèndides vistes de l'entorn.

Martorell i Montserrat des de la Torre del ClosZoom a Montserrat des de la Torre del Clos

Deixem la torre i ens dirigim cap al sud. Descendim una mica per anar a veure unes interessants formacions rocoses a sota mateix de la Torre del Clos.

Vista de la formació de gresos vermells del Bundsandstein amb moscovita que hi ha a sota de la Torre del ClosHem explicat, en parlar de les mines d'aigua, que en aquesta zona a sobre del sòcol de pissarres o llicorelles paleozoiques hi ha una capa de conglomerat o pinyonenc vermell. En aquest punt tenim un bon exemple d'aquesta capa que dona lloc a un paisatge agrest, amb vessants verticals i abundants roques de formes curioses. Aquesta roca està formada principalment per sorrenques i conglomerats units per ciments, principalment silícics. Com podem observar és una pedra d’un roig cridaner formada per petits grans de sorra (quars) i que sempre hem anomenar com "pedra d'esmolar". Els seus colors vermellosos procedeixen de la presència d’òxids fèrrics que tenyeixen els seus components.

Exemple de conglomerats i gresos vermells del Buntsandstein, a sota de la Torre del ClosFormes curioses als conglomerats vermells de sota la Torre del Clos

Aquests materials pertanyen a l'anomenada fàcies Buntsandstein, una paraula d'origen alemany que precisament significa "roca de sorra roja". Només ens cal fixar-nos en molts topònims per endevinar la seva presència: Montroig del Camp, Penya Roja, Castellví de Rosanes, Can Roig, Collroig... També tenim molts monuments construïts amb aquesta pedra: el monestir d'Escornalbou, el Castell d'Eramprunyà, el poble del Brull o el mateix Pont del Diable de Martorell. Tot seguit continuem la baixada, pel dret, cap el Torrent de Rosanes.

RESCLOSA AL TORRENT DE ROSANES

Travessant el Torrent de Rosanes per una resclosaLa resclosa al Torrent de Rosanes

Martorell es troba situada entre dues grans unitats geològiques i morfo-estructurals, per un cantó tenim els relleus del sud del municipi que formen part del vessant nord-oriental de la Serralada Litoral i per l'altre el sector nord, més planer, situat en la depressió del Vallès-Penedès. Aquesta diferencia d'altituds fa que els torrents siguin curts i d'un fort desnivell, baixant paral·lels cap a l'Anoia. Aquest fet ha obligat a construir petites rescloses per evitar les malvestats de l'aigua. És el cas de la que trobem sobre el Torrent de Rosanes, la qual ens permet creuar-lo i continuar amb la nostra caminada. Una vegada a l'altra vessant enllacem amb la pista que havíem deixat sota la Roca Dreta. La seguim cap a l'esquerra, direcció sud, i en pujada. Al cap de poca estona arribem als Quatre camins.

ELS QUATRE CAMINS

Indicador a les Roques del Matauet situat als Quatre CaminsImportant cruïlla de camins en un coll de la Serra de l'Ataix. Òbviament n’hi ha més de quatre de camins. Aquest punt està ple de cartells i de indicadors de color verd dels diferents senders que hi passen. Continuem pel segon camí de la dreta, entrant d'aquesta manera en el terme de Castellví de Rosanes. Avancem pujant suaument amb vistes a mà esquerra de la Valldaina. Al cap de poc arribem a una petita planuria. Vers el sud-oest tenim una esplèndida panoràmica de la Serra de l'Ataix amb el Turó de Montgoi, i de la zona de les instal·lacions de les mines de plom, un dels nostres destins d'avui.

LA SERRA DE L'ATAIX

Panoràmica de la Serra de l'Ataix amb el Turó de Montgoi i, en primer terme, les instal·lacions de les mines de plomAproximació a les instal·lacions de la mina de plom "La Martorellense"

Per curiositat hem buscat l'origen del topònim "Ataix". Sembla ser que derivaria de àrab, fet que és possible ja que el riu Llobregat va ser frontera de la Marca Hispànica durant més de dos-cents anys. El seu significat correspondria a "serra de la sequera", en referencia a la sequedat del terreny i a la mancança d'aigua. El camí que hem anat seguint, en aquest punt es bifurca. El trencall de l'esquerra baixa en direcció a les mines, mentre que el de la dreta continua amunt cap el nord. Seguim aquest últim. Uns pocs metres més endavant agafem un petit corriol a mà dreta, que es dirigeix cap a uns arbres propers a un roquetar. En poca estona ens portarà a les Roques d'en Mateuet i al Castell de Rosanes.

LES ROQUES D'EN MATEUET

Els gresos vermells de les Roques d'en MateuetFormacions rocoses de conglomerat vermell de les Roques d'en Mateuet

Geològicament la Serra de l'Ataix és igual que la Serra de Les Torretes. També està formada per una base de pissarres paleozoiques recoberta per conglomerats i gresos vermells del Bundsandstein, els quals podem veure en els punts més elevats de la serra. Les mateixes Roques d'en Mateuet estan formades per aquests materials. Són un clar exemple d'una de les formes d'erosió del vent, la coneguda com a abrasió o corrosió eòlica, en la que grans o partícules minerals dures, normalment quars, colpegen les superfícies rocoses. A causa de la fragilitat dels gresos, aquesta acció del vent carregat de partícules sòlides, origina forats, incisions i canals a les roques.

El Castell de Rosanes edificat sobre conglomerats i gresos del BundsandsteinExemple de l'erosió abrasiva del vent sobre els gresos de la roca del Castell de Rosanes

El corriol descendeix fins a sota mateix de la roca que sustenta les restes del Castell de Rosanes. En el descens tornem a entrar en el terme de martorell. De fet aquest castell és el Castell de Martorell. L'accés és tan amagat que no el veurem fins arribar pràcticament a sota d'ell. El corriol que hi mena és selvàtic i feréstec, però és un tram magnífic, ple de vegetació humida i fresca. Un cop a sota les restes, el corriol s'enfila per sobre un roqueter fins a deixar-nos davant mateix d'elles.

EL CASTELL DE ROSANES DEL PEIRET

Les restes del Castell de RosanesLes restes del Castell de Rosanes, conegut també com a Castell del Peiret o del Mateuet, estan situades al cim d'un turó de forma allargassada, el Turó del Peiret, ocupant tota la seva superfície i dominant la vila de Martorell. Formava part del conjunt de fortaleses que en època medieval defensaven la línia del Llobregat, clau per a la defensa de Barcelona i el control del territori del Penedès, a més del de Martorell.Planta del Castell de Rosanes. "Els Castells Catalans T-1 El Baix Llobregat". Pere català i Roca. Editorial Dalmau. 1990 Situat dins la baronia de Castellvell de Rosanes, el "Castrum de Rodanas" o Castell de Rosanes n'era feudatari. Per raó del feu, els Rosanes havien de servir els senyors de Castellvell amb tres cavalls armats. Apareix per primer cop documentat l’any 1032, tot i que el seu origen pot datar-se del segle IX o X. En els primers anys del segle XII Guillem Ramon I de Castellví donà el castell en feu a Udalard Ramon de Rosanes, i romandria a mans d’aquesta família fins ben entrat el segle XVI, però sempre sota la dependència dels senyors de Castellvell. En aquell segle el castell o casa de Rosanes ja es trobava en estat ruïnós. Del castell es conserva una part de la muralla, que ocupava una extensió de 56 metres i que resseguia tot el perímetre del turó, com es mostra en la planta adjunta.

Part de la muralla a la banda nord del Castell de RosanesL'angle nord-occidental arrodonit de la muralla, on podem apreciar la existència d'un"opus spicatum" molt rudimentari

Està formada combinant filades de petits blocs regulars amb fragments de mur en forma d'espina de peix molt molt rudimentaria, l'"opus spicatum", i filades de lloses planes. Els angles de la muralla són arrodonits. La podem observar en bastant bon estat a tota la meitat nord. Se'n conserva aproximadament un 60% i tenia un gruix de 1,20 metres.

L'estança adossada a la muralla amb una volta de canó, lleugerament apuntada, del Castell de RosanesInterior de l'estança, vista de la banda nord, on veiem una portella de comunicació amb una habitació superior

A la part central del recinte, cap a ponent, hi ha una estança de planta rectangular d'uns 7,20 metres de llargada, adossada a la muralla i construïda amb petits carreus rectangulars, molt ben units amb morter de calç i arrenglerats en precises filades horitzontals.

Panoràmica vers el nord-oest des del Castell de RosanesDetall de la volta de canó construïda en petits carreus rectangulars molt ben unitsEstà coberta amb una volta de canó, lleugerament apuntada, que fa 3,60 metres d'amplada. A sobre seu sembla que hi hauria una altra estança, ja que es veuen l'inici dels murs i una portella de comunicació. Prop seu hi ha les restes de la cisterna, de planta gairebé quadrada (fa 4,40 × 4,20 metres), que està soterrada i per tant de difícil accés.

Restes de l'antiga cisterna del Castell de RosanesDetall de la volta de la cisterna

A la banda de migdia, just en el camí d'accés al castell, es poden veure els fonaments d'una torre circular d'uns 4 metres de diàmetre i 1,20 metres de gruix. Per tot el recinte anem trobant nombrosos forats a la roca, això indicaria que el castell tenia una part important construïda en fusta, en ells hi encaixarien bigues per sustentar plataformes elevades.

El grup fotografiat des de dalt de l'estança centralLa primera excursió amb el grup de la Vicki i el Ricard

El lloc i l'entorn són molt agradables i és un bon mirador per contemplar tot Martorell i bona part del nord de la comarca. Les vistes abasten tot Montserrat i arriben fins el Port del Comte. Més properes veiem el Tossal Rodó, el Cul de la Portadora, el Turó de la Socarrada, el Puig de l'Hospici, el Puigventós...

Panoràmica de Martorell i Montserrat des del Castell de RosanesVista panoràmica de Martorell i de les muntanyes del seu entorn des de dalt del Castell de Rosanes

Després d'haver documentat la zona i contemplat el paisatge, retornem pel mateix camí fins a l'inici del corriol que ens ha portat al castell. Aleshores seguim l'ampla pista cap a la dreta tot pujant en direcció a ponent. Traspassem un coll i ens situem al cantó nord de la Serra de l'Ataix. L'anem resseguint cap al sud-oest, movent-nos sempre entre els termes de Martorell i Castellví de Rosanes, amb bones vistes de la comarca del Baix Llobregat, arribant a distingir la Creu de l'Aragall. Més endavant, comencem a davallar fins arribar a un nou coll situat als peus de la part nord del Turó de Montgoi. Tot seguit la pista fa un revolt davallant cap al nord-oest. Aleshores s'ens obren noves vistes, aquest cop cap al nord-est.

Panoràmica vers el nord-est des de la banda nord de la Serra de l'AtaixEn primer terme veiem les runes de l'antic monestir de Sant Genís de Rocafort. A la zona mitjana circula el Llobregat, mentre que als peus de la Serra de l'Ataix tenim el riu Anoia, que s'ajuntarà amb el primer en el pla, ja dins la ciutat de Martorell. Al fons veiem les poblacions de Viladecavalls i Ullastrell i al seu darrere la Serralada de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.

EL CASTELL DE ROCAFORT - MONESTIR DE SANT GENÍS DE ROCAFORT

Restes de l'antic priorat benedictí de Sant Genís de RocafortL'antic priorat benedictí de Sant Genís de Rocafort, situat a l'antic Castell de Rocafort, va ser fundat pels senyors de Castellvell de Rosanes el 1042. La seva jurisdicció feudal comprenia els llocs, castells i parròquies d'Abrera, Castellbisbal, Castellví de Rosanes, Sant Andreu de la Barca i Sant Esteve Sesrovires. A partir del segle XIV el priorat va entrar en decadència i va ser secularitzat al segle XVI. De l'antic castell tant sols es conserven trossos de les muralles i una torre rodona. L'edifici de més entitat de tot el conjunt que podem observar de lluny és l'església romànica del monestir de Sant Genís de Rocafort. Data de finals del segle XII o principis del XIII i és un edifici de planta rectangular, sense absis diferenciat i amb la volta esfondrada, de la que podem veure un arc toral que la sostenia. La porta està situada a ponent i és d'arc de mig punt. Tota ella està construïda amb carreus rogencs de pedra d'esmolar, ben tallats i escairats col·locats en filades horitzontals.

Deixem la seva visita per una altra ocasió i continuem baixant per la pista fins a trobar un sender, a mà esquerra, que s'endinsa clarament al bosc.

Panoràmica del Turó del Castell on estan situades les restes del Castellvell de Rosanes o de Sant Jaume. A la dreta de la fotografia es veuen un parell de torres de les antigues murallesAproximació fotogràfica a dues de les torres del sector nord-oest de les muralles del Castell de Sant Jaume

El sender planeja en direcció sud-sud-est tot revoltant el Turó de Montgoi, que ens queda a l'esquerra. Mirant cap a migdia podem localitzar el Turó del Castell, de 360 m.a. En el seu cim estan situades les restes del Castellvell de Rosanes o Castell de Sant Jaume, un dels destins principals de la caminada. Encara que des d'aquí no es pot observar el castell, si que s'aprecien dues de les torres (bestorres), al sector nord-oest de les antigues muralles. Més endavant el sender davalla fins enllaçar amb un camí més ample. El seguim cap a l'esquerra en direcció migdia. Al cap de poc trobem a mà dreta uns graons que porten a les basses i font de Sant Jaume.

LES BASSES I FONT DE SANT JAUME

Els graons d'accés a la font i bassa de Sant JaumeLa bassa de Sant Jaume coberta totalment per la vegetació

La sorpresa és molt gran. L'estat de les basses de Sant Jaume és deplorable, la vegetació ho ha cobert tot i literalment no s'hi pot accedir per l'abundància d'esbarzers. La font ni l'hem pogut veure. El nostre company Manel ens explica que era un racó preciós, amb una bonica font i bancs de pedra per descansar. Fins i tot, junt amb altra canalla, havia pujat des de Martorell a banyar-s'hi en èpoques de calor. Retornem al camí i avancem fins la propera cruïlla. Deixem el primer camí de l'esquerra, que és per on tornarem, i agafem el següent trencall en el mateix cantó després de travessar un torrent. Anem pujant suaument mentre veiem a mà dreta la gran Plana de Sant Jaume.

LA PLANA DE SANT JAUME

El Pla de Sant Jaume ple d'antics conreus d'ametllers, avui totalment abandonatsGrans camps d'ametllers abandonats ocupen tota la Plana de Sant Jaume

El Pla de Sant Jaume està format per un amplíssim coll situat entre el vessant de l'Anoia i el del Llobregat, que havia estat totalment conreat amb arbres fruites. El relleu que l'envolta ha afavorit l'acumulació de sediments de gran qualitat, tradicionalment aprofitats per als cultius agrícoles. El Manel ens explica el goig que feia veure aquests camps plens de fruites variades, i la gran riquesa que suposava pels propietaris del proper Mas de Sant Jaume. Actualment resta tot abandonat, amb ametllers escampats per tota la seva superfície i amb l'ermita de Sant Jaume isolada al mig. Segons l'historiador i cronista medieval Antoni Pujades, era anomenat Pla de Matamoros. Fons àrabs hi situarien el lloc on hi hagué una batalla amb els cristians. A continuació ens apropem fins al centre de la plana, on hi ha la capella de Sant Jaume.

LA CAPELLA DE SANT JAUME DE CASTELLVÍ DE ROSANES

La capella romànica de Sant JaumeEnmig de la Plana de Sant Jaume, entre el Turó de Montgoi i el Turó del Castell, al peu del Castell de Castellví i a prop de la masia homònima, es troba la petita capella romànica de Sant Jaume, l'advocació de la qual, per extensió, ha donat modernament el nom a l'antic Castell de Castellví de Rosanes. La capella tindria un caràcter clarament votiu, ja que sembla ser que es va construir en aquest lloc en commemoració de la derrota que hi van patir el almoràvits l'any 1108. Això estaria relacionat amb la advocació de la capella a Sant Jaume, que durant molts anys se l'ha conegutr amb el sobrenom de "matamoros".

Vista de les façanes de migdia i llevant de la capella de Sant Jaume, en la que podem apreciar l'absis decorat amb arcuacions i lesenes d'estil llombardLa façana de migdia amb la porta d'accés situada entre dues finestres

La capella va ser construïda cap a finals del segle XI, tot i que la primera documentació en la que apareix, data del 1288 quan el rector de la capella de Sant Miquel del Castell de Castellví, va crear el benefici de Sant Jaume, perquè la capella pogués atendre les necessitats dels parroquians a les hores que el rector, sotmès a l'horari del castell, no pogués sortir a l'exterior al tancar-se les portes de les muralles. L'esglesiola consta d'una sola nau, amb un absis semicircular amb una finestra central i decorat amb arcuacions i lesenes d'estil llombard. La porta d'accés està situada a la façana de migdia entre dues finestres.

Detall de la porta d'accés a la capella de Sant Jaume, situada a la façana de migdiaDetall de la façana de migdia, amb la porta i dues finestres, on podem apreciar l'arrebossat que ha tapat tota la factura romànica Va ser cremada l'any 1936 destruint-se la imatge romànica policromada de Sant Jaume, que s'hi conservava. L'any 1989, es va enderrocar el campanar de cadireta i es va obrir una porta a la façana de ponent, per a poder-hi guardar un tractor al seu interior. Malgrat l'arrebossat exterior i l'obertura del portal a ponent, encara conserva la seva estructura original, amb la porta lateral i una finestra a cada cantó. Actualment per accedir-hi s'ha d'estar molt atent, ja que el camí que hi porta va quedar molt desdibuixat en fer-s'hi al seu voltant un camp de conreu. L'accés a l'interior de la capella encara és més dificultós, ja que tot el seu perímetre està envoltat de gran quantitat de lianes i esbarzers.

La capella de Sant Jaume de Rosanes. Fotografia de Josep Salvany Blanch, 1912. Biblioteca de CatalunyaLa capella de Sant Jaume de Rosanes. Fotografia de Josep Salvany Blanch, 1923. Biblioteca de Catalunya

El Fons Salvany, dipositat a la Biblioteca de Catalunya, ens permet veure aquestes fotografies, de 1912 i 1923, fetes pel martorellenc Josep Salvany Blanch, que ens mostren el canvis soferts en el darrer segle.

A continuació reemprenem el camí, travessant la plana en direcció a ponent, per anar a buscar el camí d'accés al Mas de Sant Jaume.

Anant cap el Mas de Sant Jaume des de la capella homònimaSota el Mas de Sant Jaume

Una vegada hi enllacem el seguim cap a l'esquerra. La pista ens deixa a l'entrada de l'accés al Mas del Castell. Des d'aquí es pot veure l'ermita romànica de Sant Jaume de Rosanes.

EL MAS DE SANT JAUME

El Mas de Sant Jaume del terme de Castellví de RosanesArribant al Mas de Sant Jaume

Es tracta d'un gran mas situat als peus del Turó del Castell, sobre el Pla de Sant Jaume. El seu origen és posterior a l'enderroc del Castell de Sant Jaume per les tropes de Felip V a principis del segle XVIII. Està format per diferents edificis de planta rectangular, distribuïts al voltant d'un pati o llisa.

Imatge des de l'interior del pati o llisa del Mas de Sant JaumeDetall de la fornícula amb la imatge de Sant Jaume "matamoros"

Una vegada traspassat el portal d'accés podem veure, a la part superior de la façana de l'esquerra, una fornícula amb la imatge de Sant Jaume "matamoros": el sant a cavall, amb l'espasa a la mà i als seus peus un sarraí derrotat. De tot el que veiem, destacaríem una gran galeria porxada formada per deu arcs de mig punt.

La gran galeria porxada formada per deu arcs de mig punt del Mas de Sant JaumeDetall de la base d'una de les dues premses de vi que hi ha al costat del portal del Mas de Sant Jaume

Havia estat un dels masos més rics de la contrada amb grans extensions de terra cultivable que comprenien, fins i tot els camps que envolten la capella de Sant Jaume que hem visitat anteriorment. A continuació iniciarem la pujada per accedir al Castell de Sant Jaume. Per fer-ho ensL'era del Mas del Castell caldrà dirigir-nos cap a ponent del Mas de Sant Jaume, en direcció al turó del mateix nom. Deixem a la nostra dreta una petita era de forma rodona. Tot seguit agafem un corriol que s'enfila ràpidament, i que en una forta pujada ens portarà a dalt de tot del turó on hi ha les restes del castell. El camí s'endinsa al bosc i puja decidit cap al turó. El corriol està molt tapat per la vegetació però es fàcil de seguir. La vegetació es densa i ho cobreix tot, abundant els boixos, brucs, lianes i molses. Ben aviat trobem les primeres restes en forma de murs de les antigues muralles.

Restes de les antigues muralles en la pujada al Castell de Sant JaumeRestes de muralles cobertes totalment per la vegetació

Mentre anem guanyant alçada, gaudim d'unes esplèndides vistes vers el nord-est. Això ens permet observar l'extensa Plana de Sant Jaume, centrada en la capella homònima, i la situació privilegiada del Mas de Sant Jaume amb la gran extensió de terres fèrtils que l'envolten.

Vista des de la pujada al Castell de Sant Jaume del mas, la plana i la capella homònimsAl nord de la Plana de Sant Jaume podem observar la Serra de l'Ataix, amb els conglomerats i els gresos de color vermellós situats clarament sobre les pissarres més fosques. Com hem comentat anteriorment a causa de l'exposició als vents i a la fragilitat dels gresos, és fàcil de veure-hi formacions rocoses curioses. La Serra de l'Altaix té el punt més alt al Turó de Montgoi. Des d'aquí s'aprecien clarament els afloraments rocosos de gresos i argiles de color vermellós semblants els que hem constatat al Castell de Rosanes i a Sant Genís de Rocafort. En tots els casos es tracta de materials fràgils, fàcilment erosionables pel vent.

Panoràmica de la Serra de l'Ataix amb afloraments rocosos de gresos de color vermell. Al fons de tot sobresurt la Serralada de Sant Llorenç del MuntEl Castell de Sant Jaume, com també s'anomena l'antic Castellvell de Rosanes, que dóna nom al municipi de Castellví de Rosanes, destaca per la seva situació estratègica dins les muntanyes de l'Ordal a dalt d'un turó de 360 m.a. Per aquest motiu ens cal salvar un desnivell aproximat de vuitanta metres de feixuga pujada. Des d'aquella alçada dominava el camí de la dreta de l'Anoia per on passava l'antiga Via Augusta i el del Llobregat, que permetia l'accés a Barcelona i a l'interior de Catalunya.

EL CASTELLVELL DE ROSANES O CASTELL DE SANT JAUME

Reconstrucció del Castellvell o Castell de Sant Jaume segons un dibuix de Jaume Amat de 1987Seguim pujant fins arribar al nivell de la primera línia de muralles del castell. Ens desviem cap a la dreta per anar a veure una de les torres del recinte emmurallat. El Castell de Sant Jaume estava envoltat per tres muralles consecutives construïdes en diferents èpoques. La primera es va construir durant l'edat mitjana, la segona entre els segles XI i XII i la tercera uns anys més tard.

Vista, des del migdia, de part de la torre quadrada de la primera línia de defensa del Castell de Sant JaumeAquesta torre quadrada estava situada a prop del Portal del Cavalcador. Aquí veiem la seva façana nord

Ens trobem davant d'una torre quadrada d'un dels trams de la muralla que formava part de la primera línia de defensa del Castell de Sant Jaume. Està situada molt a prop de l'anomenat "Portal del Cavalcador" i presenta uns carreus molt ben escairats i fermament col·locats.

Detall de la torre propera al Portal del Cavalcador. Podem apreciar els diferents forats corresponents a les bigues que aguantaven les plataformes de fustaDetall de la torre en el que s'aprecia el coronament a base de merlets

Aquesta torre enmig de la boscúria produeix una sensació de fermesa i estabilitat molt grans. Podem apreciar perfectament la tècnica utilitzada per construir-la: dues parets paral·leles aixecades utilitzant carreus rectangulars col·locats a trencajunts, i emplenant l'espai situat entre elles amb pedruscall i terra. Igualment podem visualitzar els diferents forats on anaven recolzades les bigues que aguantaven les diferents plataformes de fusta.

Vista de la façana de llevant de la torre de la primera línia de defensaDetall de la tècnica de construcció de les torres de la muralla: dos murs fets de carreus i replets de pedruscall i terra

Encara que pertany al terme de Castellví de Rosanes, sempre hi ha hagut una estreta relació del castell amb Martorell. Aquella prové del fet que aquesta fortificació va ser el centre de la baronia de Castellvell de Rosanes, a la qual pertanyien els actuals municipis de Martorell, Sant Andreu de la Barca, Castellbisbal, Abrera, Sant Esteve Sesrovires i Castellví de Rosanes. L'any 1428 la fortificació va patir els efectes d'un fort terratrèmol, aleshores els consellers de Barcelona el van inspeccionar per tal de fer-hi reformes. Gràcies a aquesta inspecció coneixem força bé com era l'interior del castell.

Esquema de les restes del Castell de Sant Jaume, obra de Isabel Benet l'any 2012L'any 1714, durant la Guerra de Successió, es produeix la destrucció definitiva del castell per les tropes de Felip V, després que els seus defensors, comandats pel coronel de miquelets Miquel Santjoan, fossin obligats a abandonar-lo.
Seguim pujant i després d'una última grimpada, força més dificultosa per la pendent i les pedres humides, ens trobem dins del recinte jussà o "Primera Mola" del Castell de Sant Jaume. Les restes conservades en l'ample perímetre del castell, permeten distingir dos espais: el sobirà, anomenat "Castellet", presidit per la torre mestra o torre de l'homenatge, que era l'antiga torre romana, i el jussà, anomenat "Primera Mola", que era l'espai que envoltava el sobirà.

LA TORRE MESTRA O TORRE ROMANA

La torre mestra, torre de l'homenatge o torre romana del Castell de Sant JaumeDetall de la torre romana o torre mestra del Castell de Sant Jaume, en la que s'aprecia la utilització combinada de l'"opus emplecton" i l'"opus spicatum"La part més antiga està situada en el punt més alt del turó, i està formada per una massissa torre romana de planta circular, amb una alçada d'uns 4 metres i de la qual es conserva la part inferior. El seu diàmetre és d'uns 10 metres, lleugerament superior a la base, on hi ha un sòcol esgraonat. Està construïda amb carreus regulars escairats, d'uns 45 cm. d'alçada per 75 cm. de llargada o més, totalment llisos, amb la tècnica de l'"opus emplecton" (sistema grec format per dos murs exteriors de peces de pedra i un reompliment de reble i argamassa) o de l'"opus caementicium" (sistema d'època romana format per una barreja de pedra, fragments de terrissa, marbre, etc. amb morter, seguint la tècnica de l'encofrat). La torre descansa directament sobre la roca, sense fonaments enterrats, amb el formigó del nucli adherit totalment a la prominència de la roca. Cadascun dels espais del castell es tancava per una porta. Al recinte sobirà n'hi havia dues: una a la torre més alta o torre mestra i una altra al "Castellet", anomenada la "Porta Superior", que tenia un pont i cadenes, és a dir, es tractava d'una porta llevadissa. Totes dues eren d'arc de mig punt.

Vista d'una de les torres de la segona muralla defensiva, situada a la banda sud-oest del recinte jussàUn tram de muralla del recinte jussà situat a ponent, a la zona del Portal Major

Aprofitant aquesta estructura es va construir al seu voltant un primer espai medieval, el jussà, que estava tancat per una muralla que ressegueix el relleu natural de la muntanya formant un polígon irregular. Va ser reformada en diverses èpoques, a base de construir un conjunt de torres arran mateix de l'espadat. Els trams més antics es conserven a la part de més difícil accés. Data de finals del segle IX o primers del segle X. Pertany a aquest període un bon pany de muralla d'angles arrodonits en el que es pot observar l'estructura en "opus spicatum".

LA SALA GÒTICA O CAMBRA DE LA COMTESSA

Vista de la paret nord de la sala gòtica amb un portal d'arc escarser i l'inici d'un dels arcs diafragmàticsVista de la paret de migdia de la sala gòtica on s'aprecien les restes dels dos arcs diafragmàtics

Aquest espai va ser ampliat i refet a finals del segle XIII i durant tot el XIV; construint-se diverses dependències al sector de ponent destacant un espai noble, la sala gòtica. El 1428 era anomenada la "Cambra de la Comtessa", i comunicava amb un pati descobert, on anaven a parar també altres estances. Està situada a ponent del recinte jussà, dins la zona residencial. És de planta rectangular amb l'eix longitudinal direcció sud-est-nord-oest. Conserva una paret de tancament i les parets longitudinals separades per dues arcades de diafragma de les quals es conserven només els arrencaments. L'amplada dels arcs és d'uns set metres. Eren lleugerament apuntats i possiblement sostenien una estructura de fusta. Sembla ser que era la cambra més noble i el centre de la part residencial del castell.

Fotografia d'una de les estances del recinte jussà, del Castell de Sant Jaume, amb un portal tapatUn dels murs del Palau del Castell de Sant Jaume

Més al nord del recinte veiem altres cambres, avui plenes d'enderrocs. L'espai jussà també tenia dues portes: el "Portal Major", situat prop de la sala gòtica i més moderna que les altres, segurament fruit d'una reforma del segle XVI, amb un arc escarser; i la "Portelleta", una petita porta preromànica situada a la muralla que es feia servir en cas d'emergència, ja que sembla que no era visible des d'on es trobava el portal del castell. Igualment disposava d'una cisterna de gran capacitat, coberta amb una volta de canó.

LA CAPELLA DE SANT MIQUEL DE CASTELLVÍ

Les restes de la capella de Sant Miquel del Castell de Sant JaumeDetall de l'inici de la volta de la Capella de Sant MiquelEn l'espai jussà també hi trobem les ruïnes de l'antiga capella de Sant Miquel de Castellví. Documentada el 1026, constava d'una sola nau, amb l'absis semicircular i ornamentada exteriorment amb bandes i arcuacions llombardes. Actualment tant sols podem observar algunes restes de parets i l'inici de la volta que la cobria. Està construïda a base de carreus escairats que avui es confonen amb els de les altres dependències del segle XIII. Va ser destruïda en l'assalt del 1714, aleshores la parròquia es va traslladar a la capella de la Mare de Déu dels Àngels de Castellví de Rosanes.

Bestorres de la tercera muralla defensiva del Castell de Sant JaumeAproximació a les tores 3 i 4 de la tercera muralla del Castell de Sant Jaume

Al Castellvell encara hi havia una tercera muralla, a tramuntana dels recintes sobirà i jussà, que probablement tenia la funció de reforçar la vessant més accessible del castell. Dins d'aquest espai es trobava l'albacar o barri del castell, format en època medieval i abandonat el 1714, del qual actualment no en queda gairebé res.
En tot el turó la vegetació és força abundant, dificultant-nos tant el recorregut com la contemplació de les restes, que són difícils de fotografiar pels forts contrastos de llums que es creen. Aquí també podem constatar l'existència d'un aflorament, d'uns trenta metres per sobre el sòcol paleozoic de la base, de conglomerats i gresos vermells. Després de la visita reemprenem la tornada per el mateix camí fins al Mas de Sant Jaume.

Panoràmica de Collserola amb el Tibidabo i la Torre Collserola, des de l'era del Mas de Sant JaumeEn arribar a l'era del Mas de Sant Jaume obtenim una fotografia panoràmica de la Serra de Collserola, situada al sud-est nostre. Tot seguit baixem per la pista del mas fins a trobar un tallafocs, aleshores la deixem i fem drecera tot baixant per ell. Enllacem de nou amb la pista anterior i girem a la dreta fins arribar a la cruïlla per on a primera hora, desprès de veure les basses i Font de Sant Jaume, hem anat a veure la capella homònima. Ara agafarem el segon trencall a mà dreta que es dirigeix, pujant suaument, cap a llevant.

Vista del Mas de Sant Jaume i al seu darrere el Turó del Castell, des del camí de la banda assolellada del Turó de MontgoiLa pista avança pel vessant sud assolellat del Turó de Montgoi. Entre els arbres tenim bones vistes del Turó del Castell i del Mas de Sant Jaume. La vegetació dominant, potencialment, hauria de ser l'alzinar però actualment tota la zona està dominada per pinedes, poc denses, de pi blanc combinades amb una brolla d'arbusts baixos, secs i de fulla dura com el bruc, el romaní, la gatosa, les estepes...

Restes de murs de pedra seca, testimoni d'antics conreusPrimeres vistes de les instal·lacions i de la xemeneia de la mina de plom

Entre el bosc, de tant en tant, constatem l'existència de marges de pedra seca, clars testimoni de l'explotació d'aquestes muntanyes. De mica en mica la pista es va decantant cap al nord, tot revoltant el Turó de Montgoi. Al cap d'una estona comencem a veure, de lluny, les instal·lacions i la xemeneia de la mina de plom sobresortint d'entre els arbres. Continuem endavant en un descens suau. Al cap d'una estona, ens desviem a mà esquerra, per anar a veure una petita cova molt propera al camí.

COVA ALS PEUS DEL TURÓ DE MONTGOI

L'entrada a la cova-bauma dels peus del Turó de MontgoiDes de l'interior de la cova-bauma del Turó de Montgoi

Es tracta d'una petita cova, pràcticament una bauma, de molt poc recorregut i amb el seu interior ple d'aigua. No sembla artificial, per lo qual descartem que es tracti d'una antiga mina d'aigua. No podem esbrinar si el corrent es degut a una font o a les filtracions que regalimen per les seves parets. Tot seguit retornem a la pista que seguíem. Al cap de poc arribem a una bifurcació, per l'esquerra enllaçaríem amb el camí del matí, ara continuem per la dreta seguint la vessant sud de la Serra de l'Ataix i vorejant la capçalera del Torrent de les Mines de Vernís. El camí planeja fins arribar a una nova bifurcació. Tombem a la dreta, i ens dirigim cap a les properes instal·lacions i xemeneia de les mines de plom.

LES MINES DE PLOM "LA MARTORELLENSE"

Vista de les instal·lacions i de la xemeneia de la mina de plom "La Martorellense", actualment cobertes per la vegetacióA la vessant sud de la Serra de l'Ataix, dins del terme de Castellví de Rosanes i molt a prop del límit amb el de Martorell, es troben les restes de la més important explotació minera de plom de la província de Barcelona, la qual ja havia estat explotada en temps dels ibers i dels romans. El que s'extreia era la galena (sulfur de plom), mineral molt pesant de color gris brillant que apareix generalment ocupant esquerdes dins la roca. Aquest indret era conegut des de molt antic com l'Argentera degut a que junt amb la galena apareixien petites quantitats de plata. El torrent que circula als seus peus, rep el nom de Torrent de les Mines de Vernís (vernís era el nom que es donava a un compost, el principal component del qual era la galena triturada, amb la que es tractaven els recipients de fang). Això explica perquè al segle XVIII, el principal mercat de les mines eren les terrisseries. El plom obtingut de la mina es portava a Linares, mentre que el més pur, anomenat "alcohol de fulla", era adquirit per les terrisseries, especialment de la Bisbal d'Empordà. S'utilitzava pel vidrat de les peces de ceràmica (olles, cassoles, plats, etc.) fins que va ser prohibit el seu ús en els estris de cuina per la possible toxicitat; aquesta disposició va afectar greument l'economia de la mina, que va veure com es tancava la seva millor font d'ingressos.

L'arxiu del CEM conserva l'única imatge coneguda de les instal·lacions mineres de Castellví de Rosanes, inaugurades tal i com les veiem el 24 de juny de 1907El 1893 es constitueix la "Compañia Minera Martorellense" també coneguda com "Sociedad Minera Martorellense". La companyia es va fundar amb 49.375 pessetes dividides en 1975 accions de 25 pessetes cada una. Un nombre important d'aquestes accions les tenien martorellencs. Després de diversos treballs inicials bàsicament de prospecció i a la vista que els resultats no eren els esperats, el 1895 es van suspendre les actuacions, les quals no es van reprendre fins el novembre de 1903. Aleshores es van portar a terme importants treballs, obrint-se 700 metres de galeries i travesses, 130 metres de pous i xemeneies i es va excavar un pou principal de 4 x 2 metres i 114 metres de profunditat. A l'exterior es van construir els edificis annexes, incloent-hi el castellet, la maquinària d'extracció, el cabrestant per les gàbies del pou, les instal·lacions de fusteria, de farga i de manipulació del mineral, un forn per fondre la galena i diverses dependències administratives com oficines, magatzems de subministres i productes acabats, etc... El mineral s'extreia amb el sistema de buidat de baix a dalt, reomplint-se les cambres amb materials de rebuig i restes del rentat. La galena que s'extreia era de qualitat alta i tenia una proporció mitjana de plom del 75%, a més era molt rica en plata, amb una rendibilitat de més de quatre-cents grams de plata per tona de galena. La producció total en els cinquanta anys d'explotació va ser d'unes 22.000 tones. Malauradament el preu del plom, constantment a la baixa (va passar de 22 lliures esterlines a l'octubre de 1907, a 13 al gener de 1908), juntament amb la insuficiència de capital, va situar la societat en una posició econòmicament difícil que va provocar la paralització dels treballs el 1909, tot i les condicions avantatjoses del cost de mà d'obra (de 3 a 4 pessetes el jornal dels obrers) i del transport des de la mina al port de Barcelona (8 pessetes la tona). Aquestes instal·lacions van ser inaugurades el 24 de juny de 1907. El 1909 l'empresa, no era en condicions de continuar els treballs, per la qual cosa es van plantejar diverses alternatives: l'augment del capital, la venda, l'arrendament, aportació o la liquidació i dissolució. Finalment va optar per l'arrendament de l'explotació.

Esquema d'un tall imaginari d'oest a est de la mina "Martorellense". Adaptació de I. Lizano. Mineralogistes de Catalunya Vol. VII-2El 1916 la "Societat Minera Verge de Montserrat", va arrendar l'explotació. Segons consta a les seves memòries anuals, l'estat de les instal·lacions arrendades era de gran precarietat, de manera que van ser necessàries notables inversions econòmiques, sense que això permetés assolir la fita de la rendibilitat econòmica. L'extracció del mineral a través del pou mestre i l'eliminació de l'aigua que constantment es filtrava a la mina incrementaven els costos fins a un nivell que va esdevenir insuportable. Com a solució es va plantejar la necessitat d'obrir una galeria que enllacés per la base amb el pou mestre i que permetés l'extracció del mineral, a peu pla, i el desguàs natural de les aigües de la mina. La galeria indicada, de 850 metres de longitud, es va obrir per sota de la carretera de Gelida, al costat de la masia de Can Pasteller, on es van traslladar totes les instal·lacions de la mina, abandonant les de la part alta de la muntanya. El treball de perforació de la galeria va representar un esforç econòmic i humà molt elevat, que va durar des del 5 de març de 1918 fins el setembre de 1925. La galeria va rebre el nom de "Socavón de San Eusebio". Aquest esforç no es va veure gratificat ja que entre 1926 i 1927 el preu del plom va experimentar una davallada del 50%. Finalment la riuada del 25 de setembre de 1962 va produir greus desperfectes en les instal·lacions exteriors de la mina. L'estat en que van quedar i les escasses perspectives pel que feia al mineral van aconsellar el tancament definitiu. Aquest es va produir l'any 1966.

Instal·lacions de la mina construïdes per la "Compañia Minera Martorellense" entre 1903 i 1907. En primer terme podem veure l'estructura que aguantava el castellet del pou principal i al fons l'edifici de la maquinària situat en un nivell superiorUna altra vista de l'estructura que aguantava el castellet del pou principal, de l'edifici de la maquinària i del mur de contenció principal entre el nivell intermedi i el superior. Destaca per la seva solidesa i pel aprofitament que en fa dels materials de la zona

Seguidament iniciem la vista del que queda de les instal·lacions. Aquestes estaven repartides en tres nivells, un nivell superior amb l'edifici on es trobaven les calderes de vapor, que funcionaven amb llenya i carbó de coc i que subministraven l'energia necessària per a l'extracció i el bombeig d'aigua. En aquest nivell també trobem la xemeneia, situada una mica apartada, així com diversos espais subterranis. Un nivell intermedi, amb una àmplia explanada on es va perforar el pou principal i on es van construir uns murs de contenció on inicialment es descarregaven els materials de rebuig de les extraccions i els residus de la reducció de la galena, amb lo qual s'aconseguia anivellar els desnivells del terreny i es guanyava espai de treball. Finalment hi ha un nivell inferior amb edificis més modestos.

Detall de la façana del edifici de màquines del nivell superior. Al seu davant podem apreciar l'inici del gran dipòsit subterrani de rentat del mineral i d'un altre de més petit per emmagatzemar l'aigua extreta de les galeriesRecinte subterrani de grans dimensions, corresponen al dipòsit de rentat, que està comunicat amb d'altres de més petits situats en el nivell superior

El primer que ens crida l'atenció es que tots els edificis i instal·lacions estan fets de maó vist, un estil que s'utilitzava molt a principis del segle XX per als edificis industrials, i que s'inspirava en un estil arquitectònic nascut a la ciutat anglesa de Manchester. L'edifici principal del nivellDetall del dipòsit per emmagatzematge l'aigua extreta de les galeries, situat al nivell superior superior acollia dues màquines de vapor, així com les conduccions subterrànies d'evacuació dels fums procedents d'elles. La energia que proporcionaven permetia extreure el mineral així com expulsar l'aigua que inundava les galeries. Aquestes aigües eren emmagatzemades en un gran dipòsit i utilitzades per al rentat del mineral. A la banda de migdia d'aquest edifici, podem veure el petit dipòsit on s'emmagatzemava l'aigua extreta de les galeries i, al seu dessota, un de més gran on es realitzava el rentat del mineral.

Vista exterior de l'edifici de les màquines de vapor situat al nivell superiorL'interior de l'edifici de màquinesDetall d'un dels accessos de la sala de màquines vista des de l'interiorDetall d'una de les arcades de l'edifici de les màquines de vaporPassejant pel recinte ens adonem que algunes de les parets dels edificis estan relativament en bon estat i d'altres bastant malament. Tot i així podem fer-nos una idea bastant aproximada de la seva funció ja que alguns d'ells conserven la seva estructura encara que sense el sostre. També hem de destacar els principals murs de contenció, molt gruixuts i en un estat de conservació relativament bo. Les demès instal·lacions estan molt malament.

La xemeneia del forn on es fonia la galena, actualment envoltada de pinsLa xemeneia, imponent, encara es conserva en molt bon estat

Apartada de l'edifici de la maquinària, es troba, en bastant bon estat, la xemeneia d'extracció de gasos del forn on es fonia la galena. Podem seguir perfectament la conducció subterrània, que va des dels edificis fins a la base de la xemeneia. Aquest sistema és el típic d'algunes foses de galena antigues. La xemeneia es situava una mica apartada dels edificis i evacuava els gasos del forn on es fonia la galena. La conducció subterrània actuava com una galeria de condensació, amb la funció de minimitzar els efectes tòxics dels vapors en els treballadors i a la vegada permetia recollir el plom que, per sublimació, s'anava acumulant en les parets de la galeria. Les obertures de la base de la xemeneia tenien portes per accedir-hi quan no funcionava el forn.

Observant la boca del pou mestre, situada a l'interior de l'edifici que aguantava el castelletDetall de la boca del pou principal, actualment segellada i transformada en un forat de poc més de quinze centímetres

En el nivell intermedi trobem l'edifici on estava el castellet del pou mestre. Es conserven en bon estat les arcades de maó vist que l'aguantaven; en una d'elles es veuen les restes metàl·liques de la base del castellet, al costat de l'edifici on es trobava la maquinària. El castellet ha desaparegut completament. Dins de l'altra arcada es troba l'entrada del pou principal, de 250 metres de fondària que comunicava sis nivells de galeries. Actualment està segellat excepte per un forat circular d'uns quinze centímetres. Un costum dels qui passen per aquest lloc consisteix a tirar una pedra pel forat per saber-ne la seva fondària. Com a curiositat hem de dir que si ens hi apropem, de seguida t'arriba una bafarada d'aire humit, provinent de la ventilació natural d'aquest pou.

Detall d'una de les conduccions dels gasos situada a la sala de les màquinesConducte per un circulava l'aigua cap el dipòsit de rentat

Recomanem la consulta o lectura del llibre "L'activitat minera a Martorell i Castellví de Rosanes", de l’autor Sergi Falguera Torres i editat pel Centre d'Estudis Martorellencs al 2012. Molta part de la informació històrica d'aquesta crònica ha estat obtinguda d'aquesta obra.

En acabar la visita i documentació de les mines, retornem el mateix camí fins la darrere bifurcació. Aleshores girem a la dreta i seguim la pista, en direcció nord-est, per la banda llevantina de la Serra de l'Ataix.

Conglomerats i gresos vermells del Bundsandstein, triàsic inferior, a la Serra de l'AtaixAquesta part de la Serra de l'Ataix va patir l'any 2005 un important incendi forestal que va destruir la major part del bosc, format majoritàriament per pins. Un cop més el paisatge que trepitgem, a grans trets, està format per conglomerats i gresos vermells del Buntsandstein. No obstant en alguns llocs, com és el cas a la Serra de l’Ataix, els conglomerats són més blanquinosos degut a un intens rentat o lixiviació. Són semblants als que podem veure als voltants de l'ermita de Sant Pere Sacama, al peu del Puig Ventós, i a Sant Salvador de les Espases.

Mapa geològic de la zona de la caminada, on s'aprecia l'extensió dels conglomerats i gresos de la Serra de l'AtaixEn el mapa geològic de la zona de la caminada, podem veure l'extensió dels diferents materials que hem anat comentant:
- Tbc roques sedimentàries del Triàsic formades per conglomerats
- Tbg roques sedimentaries del Triàsic formades per gresos silícics i
  argiles
- COrp roques sedimentaries del Cambro-Ordovicià formades per
  pissarres
- Sf  roques sedimentaries del Silurià formades per pissarres
- Fd roques intrusives del Carbonifer-Permià
- LI_Qt2 dipòsits sedimentaris del Quaternari formats per graves, sorres
  i llims

Anem avançant en la mateixa direcció, en lleugeres pujades i baixades, observant els diferents materials i l'efecte de l'erosió en ells. Al cap d'una estona arribem de nou a la bifurcació a partir de la qual, al matí, hem anat a veure les Roques d'en Mateuet i el Castell de Rosanes. Ara agafem el camí de la dreta, de baixada, que en pocs minuts ens deixa a la cruïlla dels Quatre Camins. Deixem a l'esquerra el camí per on hem pujat al matí i avancem uns metres fins a trobar una bifurcació. Agafem el trencall de l'esquerra que, tot planejant, es dirigeix cap a llevant.

Panoràmica vers el nord-oest des de la vessant nord del Turó de la BaldanyaHem entrat de nou en el terme de Martorell. El canvi de vessant de la muntanya ens permet recuperar les panoràmiques vers el nord. Ens trobem en un mirador privilegiat i això es nota en les àmplies panoràmiques de que gaudim. Veiem la muntanya de Montserrat al fons i, a l'esquerra de la fotografia, el complexe industrial de la fàbrica SEAT. En primer terme ltenim a Torre del Clos i cap el nord-est el Tossal Rodó, el Cul de la Portadora...

Martorell i al fons la muntanya de Montserrat des de la vessant nord del Turó de la BaldanyaEl camí va davallant i més endavant es decanta vers el nord-est. Al cap d'una estona arribem a una bifurcació. A la nostra esquerra, marxa el camí per on el matí hem recorregut la Serra de Les Torretes. Ara seguim de front i avall fins a trobar, al cap de poc, un estret corriol que surt a la nostra dreta. L'agafem en direcció a llevant fins arribar a una bifurcació. Per la dreta el sender continua cap el Congost. Nosaltres tombem cap a l'esquerra i iniciem una davallada, que a estones és força dreta. El corriol és aixaragallat i de mala petja, però les vistes tornen a ser magnífiques.

Panoràmica, vers el nord-oest, d'Olesa de Montserrat amb les muntanyes del Tossal Rodó, el Cul de la Portadora, el Turó de la Socarrada i el Puig de l'HospiciVers el nord-oest, formant una cadena de cims feréstecs, apareixen el Tossal Rodó, l'Era de les Bruixes, el Cul de la Portadora, amb la seva forma característica. Una mica més a la dreta, el Turó de la Socarrada i el Puig de l'Hospici, els punts més alts del terme d'Esparreguera. També, darrere les Agulles del Petintó, podem intuir el castell i l'ermita mil·lenària de Sant Salvador de les Espases.

Àmplia panoràmica de les serres del nord-oest obtinguda des del camí de baixadaContinuant amb la panoràmica, més cap a llevant, apareixen el Turó de la Gronya, la Creu de Saba i el Puig Ventós, totes muntanyes d'Olesa de Montserrat. Tot seguit i com a teló de fons, el Castellsapera i altres muntanyes de l'Obac, així com el massís de Sant Llorenç del Munt. A l'altra banda del congost del Llobregat, en terrenys de Castellbisbal, també podem veure, a la part superior del Turó del Telègraf, la Torre Fossada.

LA TORRE FOSSADA

Zoom a la Torre Fossada, situada a l'altra banda del Llobregat, dins el terme de CastellbisbalCorrespon a la torre nº 4 de la línia de torres de Telegrafia Òptica militar, del ramal de Barcelona a Lleida. Tot i que la torre actual es va edificar a mitjans del segle XIX, se sap que en aquest lloc hi havia edificacions de caire militar, des de molt abans. Posteriorment es va convertir en un punt de resistència de les forces republicanes. El més espectacular d'ella és l'ampli i profund fossat que la rodeja completament.

Finalment i després de superar el fort desnivell, arribem als peus de l'autopista A-2 que travessem per sota. Tot seguit, girem a la dreta i de seguida creuem l'antiga carretera N-II per anar a buscar el passeig del riu. El seguim aigües amunt en direcció al Pont del Diable. Ben aviat veiem a mà esquerra del passeig la Font de les Malaltes.

LA FONT DE LES MALALTES

La Font de Les Malaltes al passeig del riuLa font està situada molt a prop del riu Llobregat i ja hi existia el 1499. L'origen del seu nom és desconegut, però els poetes ens han deixat unes florides versions. Francesc Pujols Morgades (1882-1962) i Jacint Lladó (1911-1991) l'han explicada en boniques poesies. Per a Pujol, les aigües d'aquesta font tornen la vista a tres ceguetes, i per a Lladó la font és un refugi d'amors i desencís de dues fadrines que emmalalteixen d'amor.

Plafó ceràmic a l'esquerra de la Font de Les Malaltes, amb un fragment d'un poema de Jacint Lladó que li va dedicar el 1946Plafó ceràmic a la dreta de la Font de Les Malaltes, amb un fragment d'un poema de Francesc Pujols que l'hi dedicar el 1904

La Font destruïda el 1975, va ser restaurada per l'Ajuntament el 1990. Era una de les fonts més populars de Martorell, tot i que actualment no raja i es troba descuidada. A cada costat de la font, en uns plafons ceràmics, hi podem llegir fragments dels poemes que l'hi van dedicar els anteriors poetes. Podem escoltar el poema de Francesc Pujols en la veu de Ricard Giramé: "La Font de Les Malaltes".

Seguim pel passeig tot acostant-nos al Pont del Diable. La visió d'ell torna a ser magnífica.

EL PONT DEL DIABLE

El Pont del Diable des de la Font de Les MalaltesEl Pont del Diable des de la Font de l'Eudó

El Pont del Diable és una gran estructura de més de 120 metres de llarg i de 3,90 metres a 10 metres d'amplada, amb un nucli de morter de calç revestit de gres vermell del Buntsandstein. L'estrep de ponent te sis metres d'amplada. A la base, prop del riu, presenta marques de les legions IV Macedònica, VI Víctrix i X Gèmina. La part més propera al poble està revestida amb un parament d'imitació fet al 1965, quan va quedar a la vista el farciment de morter i el paviment original. L'arc menor, lleugerament apuntat, amb una llum de 16,4 metres, inclou un arquet de descàrrega d'aigües de mig punt, de 1,2 metres de llum. L'amplada del pont en aquest tram és de 4,7 metres. Es recolza en el pilar central, de 6 metres de llarg, amb un esperó agut i l'altre obtús. La part inferior d'aquest pilar podria ser romana. L'arc central és l'arc gòtic amb més llum de Catalunya: 36,4 metres. L'original tenia 21 metres d'alçada. Va ser volat el 1939 i reconstruït el 1960-61. Al centre hi té un templet destinat a donar pes a la clau, funció que originalment feien dos murs paral·lels senzills.

L'arc de triomf d'època romana a l'extrem de llevant del Pont del DiableDetall del templet situat al centre del pont, destinat a donar pes a la clau

El pilar est, de planta rectangular de 5 x 4 metres, descansa directament sobre l'extrem de l'estrep romà. Entre aquest pilar i l'estrep est pròpiament dit hi ha un arc elevat, de mig punt, de 5,5 metres de llum. Després d'aquesta obertura, l'estrep té una longitud de 10,7 metres, i inclou un arc escarser tapiat al costat nord, mentre que a la cara sud està revestit per un parament de carreus petits datat al segle XVIII. L'amplada d'aquest tram és de 5,6 metres. Al final de l'estrep hi trobem l'arc de triomf, sobre un basament de 9 metres d'amplada i uns 10,6 metres de longitud, revestit en "opus quadratum", de la pedra típica de la zona: gresos vermells del Buntsandstein i pedra calcària. El pont acaba en una plataforma d'accés, que reposa sobre murs de contenció de diferents èpoques. En ella hi confluïen els dos traçats de la via Augusta, el del Vallès i la variant marítima que passava per Blanda, Iluro, Baetulo i Barcino. Bona part d'aquesta plataforma es troba sota la carretera propera, i per accedir-hi s'utilitza una escala construïda entre 1932 i 1933.

LA FONT DE L'EUDÓ

La Font de l'Eudó situada a la vessant dreta del Llobregat, als peus del Pont del DiableDetall del relleu de la font que representa la llegenda del Pont del Diable de Martorell

Situada just a la zona enjardinada que hi ha a la part de migdia del Pont del Diable, en el seu frontal hi té representada una de les llegendes sobre l'origen del pont romà. Finalment tornem a creuar l'antic pont i retornem a l'aparcament on hem deixat els cotxes. D'aquesta manera acabem una caminada amb molts atractius, històrics, industrials, geològics i paisatgístics que sense el company Manel no hauríem descobert.

CAMINADA PER LES TORRETES, CASTELLS I MINES DE MARTORELL

Caminada per les Torretes, Castells i Mines de Martorell 2014Volem agrair especialment a l'amic Manel de Martorell, la seva proposta de caminada, així com les converses mantingudes al llarg del camí i les moltes històries i informacions que ens ha facilitat. Quantes vegades hem deixat de banda espais que, per la seva proximitat o per prejudicis, no hem sabut valorar o hem ajornat la seva visita i que sense l'empenta i entusiasme d'alguna persona ens hauríem perdut. Gràcies al Manel ha estat tota una descoberta i ens ha reafirmat en la creença que no existeix cap recorregut que no pugui ser interessant.

8 comentaris :

Miquel ha dit...

Hola, Josep. Avui caminant per Vallhonesta amb en Josep Camp, em parlava d'aquesta sortida vostra. Tens tota la raó: sovint no valorem els espais més propers i sempre, sempre, a tota sortida hi ha indrets molts interessants. Ruta molt interessant. Me l'anoto per fer-la. Salut i muntanya!
Miquel

tineon ha dit...

Moltes felicitats! Una acurada descripció del patrimoni que es pot anar trobant en aquesta bonica ruta. Me l'he baixat per fer-la. Gràcies.

jordi ha dit...

Avui diumenge 1 de febrer del 2015 un grup de 13 persones de la Agrupació Excursionista de Granollers- Secció de Matinals hem fet la vostra sortida. Ens agradat molt tot aquest indret i hem gaudit força. Una ressenya fantàstica .


Salut i esperem fer-ne alguna de més

josep-GPS ha dit...

Amics de Granollers, moltes gràcies per les vostres paraules. Totes les cròniques del nostre bloc, pretenen engrescar a fer caminades d'una manera més pausada i amb l'esperit d'observar, descobrir, conèixer... els espais per on tresquem. Per fer-ho tant sols ens cal mirar, parlar i escoltar la gent del país. Si ho aconseguim amb les cròniques, aleshores ens sentim satisfets. Per aquest motiu ens alegrem molt que us hagi servit i n'hagueu gaudit.

Josep

Miguel Cañameras ha dit...

Bon dia,he arribat per casualitat a la teva pagina i no puc més que felicitar-te per la magnifica descripció d'aquesta ruta,soc de Martorell de tota la vida i conec aquests indrets perfectament i m'agradat molt la teva explicació de la mateixa, acurada i extensa, moltes felicitats.

josep-GPS ha dit...

Hola, Miguel Cañameras
Moltes gràcies pel teu escrit. Per a nosaltres va ser tota una descoberta molt agradable i ho hem d'agrair a un company de caminades de Martorell, en Manel. Gràcies a ell vam gaudir d'aquest racó tant engrescador i a la vegada desconegut per nosaltres. El propi paisatge i l'entorn hem va portar a que en volgués saber més coses. El resultat de la meva recerca és aquesta petita crònica. Celebro que l'hagis trobada encertada. A reveure.
Josep

cbaijet ha dit...

Acabo de fer aquesta ruta dels castells, torres i mines de Martorell i he gaudit molt del camí, gràcies a les vostres explicacions. M'agrada caminar per conèixer indrets, la seva història i la cultura de cada lloc i us felicito per la magnífica descripció que feu dels camins, llocs i paratges per on passeu. Tan a prop i a vegades sembla tant lluny, a casa nostra tenim autèntiques meravelles.
Soc de Barcelona i vaig crear l'any 2001 el Camí de Montserrat a Núria, a l'estil del Camí de Sant Jaume, però aquí, a Catalunya, pels que no podem anar tant lluny i pels que volem conèixer més on vivim i qui som.
Gràcies de nou per la feina que feu. Fins aviat

Anònim ha dit...

¿Alguien sabe de alguna empresa de limpieza de tuberías de desatascos con camión cuba en Martorell para qué me haga un desatasco en casa?

 
Anar al principi